Això no és cap democràcia

Fa alguns dies una de les opinadores habituals al servei del règim, l'Ana Sofía Cardenal, cridava a can Graset que, tot i les atzagaiades contínues de la "diplomàcia" espanyola, de García-Margallo a Borrell, els independentistes no ens havíem en sortit a l'hora de fer creure al món que el Regne d'Espanya no és una democràcia. Com sempre, ens assenyalen el camí. De la primacia absoluta de la llei a l'estat de dret, ells sí tenen clar quin són els conceptes clars per generar relat. Relat d'ordre. Relat d'statu quo. Els nostres opinadors, en canvi, deambulen desorientats, gairebé sempre limitats a les bones paraules i el lliri a la mà, sense entrar mai al combat de fons, el que delimita els contorns de la batalla i posa les forces cara a cara de debò. Continua la ingenuïtat. Parlem de democràcia, en efecte. Aquesta és la batalla que hem de lliurar. Som-hi. Parlem clar: el règim colonial espanyol ha imposat de facto a Catalunya una dictadura. En efecte, això que vivim avui cada dia els catalans no és cap democràcia.

I no cal acudir als continus atacs repressius dels aparells de l'Estat espanyol, que limiten i coarten els drets fonamentals dels dissidents. Anem a dalt de tot en la piràmide de l'estructura política constitucional. És molt senzill d'argumentar: des de que l'independentisme va esdevenir majoritari a Catalunya, ja van tres cites amb les urnes seguides en les quals el Regne d'Espanya no respecta els resultats. Ja no és només (que també) que el règim legal que regula les nostres institucions, l'Estatut del Tribunal Constitucional del 2010, no hagi estat mai referendat a les urnes pel poble de Catalunya, tal i com estipula la seva pròpia constitució. El 27 de setembre de 2015 la victòria electoral amb un programa que defensava la declaració de la independència en un termini de divuit mesos no va suscitar cap resposta, democràtica s'entén, no repressiva, per part de l'Estat espanyol. Cap iniciativa. Ni una sola proposta. Al Canadà o Gran Bretanya un fet semblant desencadenà el respecte o el pacte d'un procés referendari. Perquè les democràcies, davant l'expressió majoritària dels ciutadans d'una comunitat política interna reaccionen amb propostes i mitjans democràtics, perquè el contrari suposa establir-ne "de facto" una relació de submissió de tipus colonial. Aquí, res. Ni parlar-ne.

Després va venir la segona crida a les urnes. Els borbònics van decidir no esperar uns resultats que podien esdevenir (amb una participació superior a la meitat del cens, tal i com apuntaven les enquestes) escac i mat, sobretot en clau internacional. Incís: fixeu-vos que l'estratègia de l'Estat passa perquè l'independentisme mai pugui demostrar haver superat el 50% dels vots i quan calgui per a evitar-ho entraran en la fase d'il·legalització dels partits. Tants com calgui. Tanco parèntesi. El Primer d'Octubre la violència de la policia enviada a la colònia va ser bestial, inusitada. Mai vista en una democràcia. Ni a l'Iraq es va reprimir la jornada de votació celebrada poc abans pels kurds. Tot seguit, liquidació per la força del Parlament i el Govern democràtics. Finalment, les eleccions il·legals i il·legítimes del 21 de desembre de 2017: davant la derrota inequívoca del front del 155, els aparells de l'Estat espanyol borbònic, el Règim feixista del 78, ha blocat per la força fins a tres candidats a president amb majoria parlamentària per governar i ha alterat la composició del Parlament fins a canviar els resultats electorals.

Tres vegades cridats a les urnes en els tres darrers anys. Tres comportaments inèdits en una democràcia liberal: primer, negar cap resposta democràtica a una demanda electoral guanyadora. Segon, agredir directament els votants per a aconseguir que la participació no superi la meitat del cens i tot seguit acabar amb el Parlament i el Govern democràtics. Tercer, impedir l'elecció successiva de fins a tres candidats amb prou suport parlamentari i canviar els resultats electorals per la via de la suspensió d'una part dels diputats escollits. Hola, Ana Sofía Cardenal, en efecte. Espanya no és cap democràcia. És un estat autoritari que tenim l'obligació moral d'abatre, a través de la màxima mobilització social, la desobediència civil i la resistència pacífica. El més aviat possible. Restablir la democràcia i barrar el pas al feixisme, que avança rampant arreu, és la primera prioritat de qualsevol societat. Ens en sortirem. Però cal dir-ho ben fort. Això no és cap democràcia.

P.S. Escrit aquest article comprovo que un dels màxims exponents de la factoria d'idees d'Esquerra comparteix amb l'opinadora espanyolista que no hem de dir que Espanya no és una democràcia. Anem bé.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas