Guerra



L'estudi d’Albert García Espuche, La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles XIV a XVIII) (Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2009, 661 p.) és una autèntica joia de la historiografia catalana recent. Entre altres milers de detalls, repassa la història dels desastres de la guerra contra Catalunya durant els darrers anys del nostre règim constitucional. La ciutat de Barcelona va patir aleshores les penúries de successius setges el 1697, 1705 i 1706. En la primera d’aquelles dates, l’esquadra francesa del duc de Vendôme va llançar, segons el testimoni del protometge de les esquadres de Sicília, Josep Aurià, vint mil bombes i magranes reials contra la ciutat. Però el de 1713-1714 fou amb diferència el setge més destructiu d’aquelles dates.

En el seu gravat del setge, publicat a Viena el 1718, Francesc Santacruz i Artigas es referí a la ciutat bombardejada, considerant que va quedar “casi del todo demolida al estrago de las bombas que tiraron a su ruina en el espacio de quatro meses, cuyo número passan de cincuenta mil, entre bombas y granadas reales”. García Espuche considera que, encara sense poder avaluar els danys al Quarter de Mar, una gran part de les cases de la ciutat resultaren afectades: 370 foren enderrocades del tot, 600 resultaren del tot inhabitables, 300 molt afectades i moltes altres amb danys de consideració. A molts barris, més del 50% de les construccions resultaren molt afectades. Conclou: “es fàcil d’entendre, per tant, com va ser de terrible l’efecte global dels bombardeigs, en una ciutat que tenia poc més de cinc mil cases”. Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, els milers de barcelonins morts, ferits o deixats al ras també mereixen memòria.

***

Entre l'agost i l'octubre de 1713, bloquejada Barcelona, perdut el suport dels aliats i completada la seva retirada, el diputat militar Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot encapçalaren una expedició per la Catalunya central i pirinenca, amb l'objectiu de reclutar voluntaris i de promoure aixecaments populars contra l'ocupació borbònica. La maniobra provocà un cert afluixament del setge de la capital catalana: l'estat major borbònic organitzà diverses columnes d'uns deu mil efectius que iniciaren una implacable persecució dels voluntaris escampats pel país. Tal i com ens explica Josep Maria Torras i Ribé (Felip V contra Catalunya, Rafael Dalmau, 2005), l'acció punitiva de les tropes borbòniques recordà per la seva extrema violència la política de "sang, ferro i foc" aplicada pel duc d'Alba en les campanyes dels Països Baixos de la segona meitat del Cinc-cents.

Una praxi pròpia del que s'ha qualificat de terrorisme militar fou aplicada de manera sistemàtica arreu del país, com diuen les fonts "abrassant-se Catalunya tota". En destaca, entre molts altres, el cas de Manresa. Després de dies d'un comportament políticament dubtós de les autoritats municipals, els borbònics encerclaren la població i ordenaren l'incendi de les cases dels principals dissidents. El foc, descontrolat, provocà un autèntic desastre. Segons l'inventari dels propis ocupants, cremaren 522 edificis: "se quemó casi la mitad de la ziudad y la iglesia del Carmen". Després, com a molts altres indrets, s'aplicà la forca a dos detinguts i s'empresonà altres líders locals, a més de confiscar els béns i tirar a terra les cases d'altres manresans considerats desafectes. En aquesta i d'altres operacions d'aquells setmanes, segons un testimoni contemporani "se hicieron prisioneros a muchos catalanes, que luego fueron entregados a la horca y las poblaciones al incendio". Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis morts i repressaliats per la seva fidelitat als nostres drets històrics també mereixen memòria.

***

Zrenjanin és una població d'uns vuitanta mil habitants, situada a menys de cinquanta quilòmetres de Novi Sad, capital de la regió autònoma sèrbia de la Voivodina. La ciutat, poblada avui, com a grups majoritaris, per un 75% de serbis i un 11% de magiars, amaga els seus lligams amb Catalunya. En concret, amb l'exili català de la Guerra de Sucessió. La tardor de 1734 el govern imperial prengué l'acord d'establir una colònia de refugiats d'origen hispànic a l'anomenat aleshores Banat de Temesvar, adquirit poc abans del domini otomà com a resultat del Tractat de Pasarowitz (1718) i que es mantindria sota administració militar com a regió separada de l'imperi dels Habsburg fins el 1751. Una mena de terra de ningú que calia repoblar per consolidar-la al servei de l'emperador.

Un any més tard, els primers colons arribaren a la denominada Nova Barcelona. Entre les acaballes de 1735 i 1738 fins a vuit-cents exiliats s'establiren a la ciutat, en la seva majoria, procedents d'un segon exili des de les possessions italianes perdudes pels Habsburg i mancats de mitjans de subsistència. Hi participaren, però, segons sembla, cognoms il·lustres d'homes de la darrera resistència, com ara els de Francesc de Castellví o els germans Nebot. L'experiment, però, fou un fracàs. En la seva majoria, es tractava d'homes i dones d'edat avançada, amb vint anys d'exili a les cames. La duresa del clima continental de la Voivodina, afegit a les incursions otomanes en aquella terra hostil i l'esclat de la pesta l'estiu de 1738 portaren a la definitiva dissolució de la colònia. Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis exiliats també mereixen memòria.

***

Schwarzspanierstrasse. Un carrer de Viena porta el nom, literalment, de carrer dels espanyols negres. No fa referència als trets de la fesomia més habitual al nostre món mediterrani, sinó a la fosca vestimenta dels benedictins. En aquell indret els monjos d'aquell orde expulsats de Montserrat per motius polítics fundaren i aixecaren entre 1724 i 1737 un monestir propi. No és pas l'únic llegat dels catalans exiliats a l'actual capital austríaca. Entre 25 i 30.000 persones van haver d'exiliar-se com a conseqüència de la Guerra de Successió. Si tenim en compte la població del Principat en aquell temps, no és difícil arribar a la conclusió que aquell exili massiu fou semblant, en quant a proporcions i efectes, al de la Guerra Civil espanyola del segle passat. Ens explica Agustí Alcoberro, l'exili fou integrat per persones de totes les condicions socials i de tots els regnes hispànics, encara que els catalans foren àmpliament majoritaris.

La majoria dels exiliats s'establiren a Nàpols i Milà, encara a mans de l'emperador Carles. Alguns eclesiàstics triaren Roma. Molts militars, nobles i alts funcionaris cercaren l'escalf del poder a la capital imperial. A Viena, l'església dels Trinitaris descalços, fundació del segle XVII, constituí un dels centres principals de trobada de la comunitat exiliada. La seva cripta acull encara avui restes de diversos membres de famílies nobles procedents del Principat. El mateix emperador fundà, així mateix, l'església de la Mercè i l'Hospital dels espanyols a Viena, principal centre de beneficència dels immigrants catalans durant aquelles dècades tan difícils. Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquells bons patricis condemnats i morts a l'exili també mereixen memòria.

***

El novembre de 1842, mobilitzats tots els homes entre els setze i els cinquanta anys, la Milícia republicana s'aprestava a defensar la capital catalana. Després d'un mes de combats al carrer entre els barcelonins i l'exèrcit espanyol, el capità general (reclòs el seu poder als límits dels establiments militars de Montjuïc, la Ciutadella i les Drassanes) havia amenaçat el dia 27 d'emprendre un bombardeig indiscriminat contra la població civil si no es lliurava la plaça en un termini de vint-i-quatre hores. Al dia següent arribà a Esplugues el general Espartero qui, en sortir de Madrid, havia avisat de forma macabra i poc literària als qui s'havien atrevit a atacar el símbol de la dominació borbònica de la ciutat: "Con los huesos de los proveedores de la insurrección levantaré la cortina de la Ciudadela".

La tensa espera durà poc més de quatre dies. A dos quarts de dotze del dia 3 de desembre, retrunyiren per primera vegada les descàrregues de les bateries de Montjuïc adreçades contra la ciutat. Dotze hores de canoneig incessant i angoixant per als defensors. S'hi comptaren 1.014 projectils, dels quals 780 bombes incendiàries, 96 granades i 138 de diversos calibres, que provocaren danys de consideració diversa a 462 edificis. Un centenar de morts en fou el resultat. Als quals cal sumar-hi les tretze execucions ordenades pels judicis sumaríssims subsegüents al definitiu control militar de la ciutat. Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis assassinats per l'exèrcit espanyol també mereixen memòria.

***

Decidit Felip IV de Castella a ocupar la capital del Principat, les tropes dels seu comandant en cap, el marquès de los Vélez abandonaren Tortosa riu amunt el 7 de desembre de 1640. Després d'un dia de plàcida marxa trobaren un primer obstacle en la vila del Perelló. Poc més de trenta famílies l'habitaven. Les notícies de l'avenç de la tropa castellana, però, havien aconsellat dones i nens refugiar-se a la veïna població de Tivissa. La major part dels homes, però, decidí abandonar tota esperança de resistència al formidable exèrcit castellà. El Perelló havia refet les seves muralles a finals del Cinc-cents.

Segons explica el cronista portuguès coetani Francisco Manuel de Melo a Historia de los movimentos y separación de Cataluña (un dels textos clàssics sobre la revolta catalana), només tretze valents decidiren quedar-se i defensar la vila. L'avançada valona no aconseguí ocupar-la i calgué la intervenció del mateix marquès de los Vélez. La traïció d'un dels defensors, finalment, franquejà les portes de la vila a les tropes castellanes. Els soldats es donaren immediatament al saqueig i la cremadissa de tots els béns que els habitants no havien aconseguit posar a recer. En un espectacle macabre, rendits i desarmats, els comandaments castellans ordenaren penjar nou dels valents defensors a les torres de la vila. Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis assassinats per l'exèrcit espanyol també mereixen memòria.

***

La crua actualitat m'ha desviat de la voluntat d'anar apuntant en aquest bloc les pàgines més negres de la nostra història de subjectes desgraciats de la repressió vinguda de ponent. Avui, finalment, sí que toca. L'Ordenança de Carles III (el dels Borbons) de 1770 establí per a Catalunya un reemplaçament militar obligatori de 2.400 soldats. Segons Lluís Roura, es tractava "d'avançar de nou en la voluntat política d'uniformització que impregnava el reformisme absolutista del regnat de Carles III". En aquest context esclatà el denominat "motí de les quintes" de 1773. Les pasquinades populars contra l'allistament i les primeres fugides de joves per evitar-lo començaren a mitjans d'abril d'aquell any. El 4 de maig, entre cinc i sis mil persones, majoritàriament menestrals precàriament armats, es concentraren davant la Porta Nova de la ciutat de Barcelona amb el propòsit d'entrar a la ciutat tancada.

Pals i pedres contra la guarda espanyola de la muralla. Rebudes les ordres, foc de formació contra la multitud. Resultat: cinc morts i onze ferits greus. A l'esplanada davant la Ciutadella no hi ha cap tipus de negociació prèvia. La tropa dispara directament contra la població concentrada: dos morts i una cinquantena de ferits, dels quals disset es dessagnaran als hospitals fins a morir). Entretant, el capità general, màxima autoritat civil i militar dels Borbons al nostre país, ordena l'execució sumària dels quatre suposats responsables de la revolta a la plaça de Palau. Encara que al Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis assassinats per l'exèrcit espanyol també mereixen memòria.

***

La violència exercida pels militars contra les dones ha estat una de les constants més horroroses dels conflictes del segle XX. A la darrera Guerra dels Balcans, la violació com a instrument sistemàtic per aterrir i vexar la població civil de l'ètnia o minoria nacional a sotmetre fou una constant. Els nostres "amics" espanyols (amb els quals hem de mantenir relacions d'amor i fraternitat tot construint una unió federal en un món flower power) ja van excel·lir segles abans en aquesta mena de pràctiques de guerra. I una vegada ocupat el país, l'insult i el menysteniment als civils, al poble ocupat i emmordassat, titllats a la primera ocasió de covards, fou una constant en tots els conflictes amb participació militar al llarg de tot el segle XVIII.

En una altra apunt d'aquest bloc vaig parlar fa setmanes de la cambra del soldat com a habitual a molts dels habitatges dels catalans del segle de l'ocupació castellana, obligats a allotjar-los a casa seva. Com no és difícil suposar, aquesta cambra, o d'altres de la casa, fou testimoni d'abusos i violacions de la soldadesca envers les joves de les famílies coercitivament acollidores. El 1728, fins i tot els regidors de l'Ajuntament borbònic de Banyoles s'escandalitzaven d'aquestes pràctiques a la seva pròpia vila:

"De muchos años a esta parte se aquartelan en ella sucesivamente diferentes regimientos y destacamentos de caballería y de dragones, aloxando hasta los soldados rasos en las casas de aquellos moradores, de que se experimentan no solo la incomodidad e inquietud continua, sino también graves daños y desórdenes en lo espiritual que aumentan cada día el escándalo, de forma que en quinze meses que a estado el regimiento de dragones de Balavia han quedado desfloradas la mayor parte de las donzellas, y preñadas en número de setenta y ocho." Banyoles tenia aleshores, probablement, poc més de dos mil habitants. Encara que al Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquestes bones patrícies víctimes de violacions i abusos sexuals també mereixen memòria.

***

Si bé el comandant de l'exèrcit ocupant de la ciutat de Barcelona el setembre de 1714, el mariscal duc de Berwick, pactà amb les autoritats municipals un compromís de respecte a les vides i hisendes dels defensors, el cert és que les noves autoritats borbòniques, obviaren qualsevol limitació i aplicaren una repressió sense contemplacions, adreçada especialment als caps militars de la resistència. Una vegada desmantellat el sistema constitucional català, calia assegurar que les previsibles revoltes dels bons patricis no gaudissin d'una direcció experta i de prou coordinació. Les fortificacions reials d'Hondarríbia, la Corunya, Segòvia i Pamplona foren el destí dels caps militars detinguts.

Sobre les condicions d'empresonament d'Antoni de Villarroel, després d'un intent de fugida, el capità general de Galícia afirmava el següent el 1717: "los he hecho poner en los calaboços o encierros que estaban, con dos cerrojos en las puertas y sus cerraduras fuertes, y en la ventanilla que teníanechar la puerta fuerte que la tapa toda, por lo que ni ven luz ni tienen otra comunicación que la vez que se abre la ventana por donde se les da la comida". Per a alguns dels bons patricis, les condicions de reclusió seran letals, com ara en el cas de Joan Bordes: "que de los dies anyos que ha que está preso [diu ell mateix] los tres primeros estubo en una bodega que chorraba l'agua por no tener texado, y quando lo ixieron, el suplicante estaba tullido".

Quan la pau definitiva de 1725 entre els borbons i l'imperi permeti l'alliberament definitiu dels presoners, molts d'ells seran ja autèntiques desferres humanes, després de tants anys de captiveri. El mateix Villarroel morirà el febrer de 1726 a la Corunya, sense haver-se pogut moure del llit des del seu alliberament. Encara que al Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis empresonats i torturats també mereixen memòria.

***

El juny de 1925, alguns joves d'Estat Català planejaren atemptar contra el borbó Alfons XIII, tot fent esclatar una bomba al túnel entre Garraf i Sitges, a l'inici del viatge del monarca de retorn a Madrid. En localitzar l'explosiu la policia espanyola detingué unes dues-centes persones. Fetes les investigacions pertinents sobre la seva identitat, un grup d'acusats fou portat a la "Jefatura" de Policia de Barcelona. Un pamflet clandestí d'Estat Català d'aquell moment ens parla cruament de la situació dels presoners. Avui, he volgut recordar-los, en "homenatge" al jutge Garzón:

"S'havia sentit a parlar sovint de tortures infligides a detinguts que queien en mans de la policia espanyola, però molta gent es resistia a creure-s'ho. Ara, per medi d'una persona d'absoluta confiança que ha estat detinguda varis dies, posada en llibertat, i que actualment està en lloc segur, tenim dades precises i fidedignes sobre les tortures i maltractes de què han estat objecte els 25 presoners catalans que actualment estan en mans de les autoritats espanyoles. Aquestes tortures revelen un grau de barbàrie en llurs autors que supera la de les descripcions conegudes de Rússia o dels paissos Balcànics, i que han de revoltar totes les persones honrades".

A més de les bufetades i cops de puny durant les declaracions, el text destaca que "cal citar especialment les tortures de que ha estat objecte un d'ells, que revelen la més refinada crueltat. En el curs dels seus varis interrogatoris sofrís sis grans pallisses per negar-se a parlar espanyol i a declarar davant del retrat del rei d'Espanya. El solien treure del calaboç lligat amb unes manilles que agafen els dos dits grossos de les mans, les quals s'estrenyen per medi d'un clau amb rosca, produint un dolor terrible que's comunica fins al cervell. Una d'aquestes manilles fou aplicada al mencionat presoner durant sis dies sense interrupció, restant-li els dos dits grossos insensibilitzats. La policia, veient que el detingut conservava la fermesa durant els interrogatoris, en moments de ràbia i de despit, donava una volta més a la clau per a veure si així li arrencava alguna declaració". Encara que al Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis torturats també mereixen memòria.

***

Encara que la Catalunya oficial vulgui resaltar el caràcter bucòlic amb que els barcelonins acceptaren la derrota i l'ocupació de la ciutat el setembre de 1714, la realitat del país sotmès dels anys posteriors no fou precisament falaguera. Alguns bons patricis, a més, no només no obriren les seves botigues l'endemà, com si res s'hagués esdevingut, sinó que continuaren la lluita contra els ocupants i els traïdors en defensa de la llibertat i la sobirania d'aquest país. Entre 1719 i 1720 diverses partides de guerrillers mantenien la lluita, infringint baixes importants amb els seus atacs desendreçats a l'exèrcit d'ocupació i impedint-ne la recaptació d'impostos.

Les instruccions als seus subordinats del Capità general, la màxima autoritat reial al país, eren clares al respecte: "está mandado que a los catalanes a quienes se coxa con las armas en la mano les ahorque y que así lo haga executar". A més d'empresonar covardament les mares i les dones dels guerrillers, els caps borbònics enviaven sistemàticament a la forca els presoners vius i morts. Després de la captura d'alguns bons patricis a Igualada la tardor de 1719, encara insisteixen "que haga ahorcar luego como le tengo mandado todos los que tiene ahí presos de la última refriega, y que los haga colgar de un pie en los árboles que hay en el camino, de ahí a Martorell".

Durant la primavera de 1720, en una escalada repressiva cada vegada més refinada, les sentències de l'Audiència contra els guerrillers capturats especificaven que l'execució havia d'anar precedida d'una tortura elaborada, abans d'arribar, i al mateix lloc de l'execució, de manera que la mort no fos ràpida: "que por el camino se les cortase una mano, y después la otra, atenaceado, y sobre el cadalso las orejas antes del degüello, lo que se practicará después de su muerte". Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis assassinats de manera tan atroç, també mereixen memòria.

***

Totes les guerres viuen excessos militars. No cal ni dir-ho. Criden l'atenció, però, aquells episodis en els quals la iniciativa dels crims no corre de part de soldats enfollits fora del control dels seus comandaments, sinó que parteix d'autoritats que planifiquen els crims i els ordenen als seus subordinats. Al nostre país en tenim experiència, encara que la memòria flaquegi enmig del bonrotllisme oficial.

El 3 d'abril de 1713, l'escenari internacional, amb la retirada anglesa i l'armistici de fet entre les tropes imperials i borbòniques, deixava les mans lliures a Felip V per ordenar l'avanç definitiu sobre Catalunya. Paga la pena recordar ni que sigui un fragment de les minucioses instruccions lliurades pel mateix monarca al comandant en cap de l'exercit ocupant, el duc de Pòpuli. Avui servirien per portar-lo, sota l'acusació de genocidi, davant els tribunals internacionals:

"Si algunos miqueletes u otra gente tubiere el bárbaro arrojo y osadía de querer defenderse [...] contra mis armasdaréis orden al comandante de el cuerpo de las tropas [...] para que les haga intimar, y si no se rinden en el término de dos horas, se les pasará a todos a cuchillo, [y] se haga ahorcar a los que se defendieren, pues además de merecer este castigo como rebeldes obstinados y ladronesconvendrá se execute assí para escarmiento de los otros". Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bons patricis, assassinats en aplicació de les directrius del primer Borbó, també mereixen memòria.

***

Tal i com ens explica el professor Josep Maria Torras i Ribé ("La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714), Dalmau, 1999), la tardor del 1707 les tropes franco-espanyoles iniciaren la primera gran operació de la darrera fase de la guerra d'ocupació de Catalunya: la conquesta de Lleida. A la devastadora preparació dels encontorns i al setge, seguí una repressió acarnissada de molts dels habitants de la capital de ponent i les poblacions properes. Després de les capitulacions se succeïren execucions sumàries al carrer dels més significats austriacistes.

La ciutat de Lleida fou lliurada al "saqueig indiscriminat de la soldadesca, sense respectar els temples i els edificis religiosos, on s'havien refugiat molts habitants per fugir dels combats, molts dels quals foren passats per les armes com a represàlia". Les mateixes tècniques de terrorisme militar foren aplicades poc després a la ciutat de Tortosa i els seus voltants. Testimonis borbònics afirmaran aleshores sobre Catalunya: "para volverla a recobrar es precisso un grandíssimo poder que lo vença, y supere todo por la absoluta y última ley de la guerra, o bien en caso de no elegir el medio del summo poder, sino de una conquista más regular, parece será preciso discurrir y aplicar los medios proporcionados para antídoto del veneno que los sediciosos han esparcido". Encara que ni el Memorial Democràtic ni l'actual alcalde radical-monàrquic de Lleida no en vulguin saber res, aquests bons patricis també mereixen memòria.

***

La tardor de 1640, una vegada el diàleg amb la monarquia lliscava definitivament pel pendent del conflicte, l'exèrcit reial del marquès de los Vélez inicià (en paraules de l'època, "a sanch y foch") la campanya d'ocupació del país des de les fronteres dels regnes germans d'Aragó i València. El comandat era convençut que calia aplicar greus escarments per facilitar l'avanç de les tropes. El 13 de desembre l'exèrcit espanyol ocupà CambrilsObligà els civils i milicians rendits a abandonar les muralles de la vila i acte seguit la cavalleria del contingent s'abraonà sabre en  sobre ellsfent-ne 600 morts. El militar portugués Francisco Manuel de Melo, al servei de l'exèrcit espanyol, aporta el següent esgarrifós testimoni: "no se oían sino quejas, voces y llantos de los que sin razón se veían despedazar; no se miraban sino cabezas partidas, brazos rotos, entrañas palpitantes, todo el suelo era sangre, todo el aire clamores".

Un mes després les tropes espanyoles es lliuraren al saqueig i la crema de Martorellexecutant sense pietat altres 300 persones. L'autor de la crònica de la catedral de Barcelona en féu la següent relació: "usà tanta inumanitat en ella que degollà tots quants trobà en lo poble fins a dones i a criaturesentrant com rompent-los lo cap en aquelles roques, los precipitaren al riu per lo pont del diable, i encara algunes dones ab sos fills en los brassoscremant a l'últim quantes casas i avia en Martorelldexant desolada una vila i donant demostració de la saña y ràbia portaven los de aquell exèrcit contra Cathalunya". Encara que el Memorial Democràtic no en vulgui saber res, aquests bon patricis també mereixen memòria.

3 comentaris:

  1. A les guerres tots els bàndols fan barbaritats, però no és el mateix que les faci un soldat a sang calenta que que vinguin dirigides des de dalt, com molts dels casos que expliques aquí. No ens han entès gairebé mai i res fa pensar que això hagi de canviar. Si al final s'arriba a un acord serà per interessos econòmics, i dintre d'uns anys tornem-hi.

    ResponElimina
  2. Interessantíssim l'escruixidor recull dels principals episodis històrics en què Castella/Espanya ha ocupat militarment Catalunya i ha procedit "a hierro y fuego" contra els catalans; i interessantíssima la proposta perquè el Memorial Democràtic -que teòricament vetlla pel "reconeixement i la rehabilitació de tots els ciutadans que han patit persecució com a conseqüència de la defensa de la democràcia i l'autogovern de Catalunya"- reivindiqui la memòria de tots aquests catalans morts, torturats, exiliats o empresonats per defensar la llibertat de Catalunya.

    Una pregunta. Si no et sap greu em podries citar la font de la queixa dels regidors de Banyoles per la violació sistemàtica de les noies i dones banyolines per part de les tropes borbòniques d'ocupació?

    Moltes gràcies per endavant i enhorabona pel web!

    ResponElimina